KOSOVO, THE YOUNG EUROPEANS

Aquest vídeo forma part de la nova campanya que el govern kosovar ha contractat

amb la branca israeliana del gegant de la publicitat Saatchi&Saatchi. La campanya

es va iniciar el passat dia 26 d'octubre i consisteix en l'emissió de dos anuncis,

un de 60 segons i un de 30, en algunes de les principals cadenes globals de televisió,

tals com CNN, BBC World News, Euronews, CNN Turk, Bloomberg i Eurosport.

El seu cost total és de 6 milions d'euros (és a dir, només un desena part del que Ecspanya

ens roba en un dia, en l'actualitat)

Segons he pogut llegir, la campanya continuarà amb nous anuncis adreçats específicament

a l'Estat ecspanyol i al Tribunal Internacional de Justícia de La Haia, que,com ja vaig comentar

en un post recent, ha d'emetre una opinió consultiva sobre la conformitat de la Independència

del país amb la legislació internacional. La campanya de relacions públiques, també inclourà

mitjans escrits de renom com The Economist i Newsweek. Penso que és un bon exemple

del que els Catalans hem de fer per donar a conèixer que, com diu l'eslògan ja prou difòs,

volem ser The Next State of Europe.

Que així sigui.

Bye, Bye sociates

Divendres vaig assistir a l'acte de Reagrupament a Terrassa. Enorme exitàs. Després vaig anar a sopar amb els organitzadors i vaig seure al costat d'en Quico i de la Montserrat, i davant per davant de la Fina.

En Quico és un bad boy. Un blocaire atípic i un catxondo de collons. La veritat que quan coincidim, m'ho passo bé amb ell, perquè té un sentit de l'humor carregat de mala hòstia que tant m'agrada. Saber enfotre-se'n del mort i de qui el vetlla, és tot un ofici. I en Quico, n'excel.leix. I encara m'agrada més quan vaig saber que és l'autèntica ovella negra de la família, plena de fatxes i que es remunta, si no recordo malament a tot un General carlí. Poca conya, doncs!

Del seu perfil al facebook, he agafat aquesta magnífica foto, que sintetitza, realment el que de debò és el PSOE. Una formació parafeixista, com ho va demostrar durant el referèndum d'Arenys. I és que, com ja va dir el clàssic, "no hi ha res que s'assembli més a un ecspanyol de dretes que un ecspanyol d'esquerres".

Ara que Montilla ja té perfil a Facebook i tots els llepes han saltat per fer-se amics (i la primera tu, Mariona), la resposta ha estat immediata i ha aparegut un grup que porta per nom Bye, Bye PSC. Molt encertat. Us el recomano i us demano que us hi apunteu.

I és que el final del PSC és a prop. L'histerisme s'apodera de totes les seves primma donnas, a mesura que la Revolució Democràtica s'estèn per tota Catalunya sota la fórmula de les consultes populars. Una revolució que tindrà el proper dia 13 de desembre una altra fita culminant.

Si divendres era a Terrassa, diumenge pel matí vaig ser a Sant Just Desvern, a la Parada que els companys de Reagrupament havien muntat (foto). És tot un orgull veure com la tradició èpica de l'independentisme santjustenc, reviscola ara amb els reagrupats. És ben bé, que no hi existeix la casualitat en aquesta vida. Les coses són per algun motiu. I estic segur que en Daniel Cardona, si veiés ara la gent de Reagrupament treballar a preu fet per difondre el seu projecte polític, n'estaria orgullós, encara que probablement, trobaria a faltar determinat tipus de material. Però ara són altres temps. En definitiva que sota la mirada d'en Cardona i de tants altres patriotes del Baix Llobregat (en Jaume Martínez Vendrell, per exemple), els reagrupats estem eixamplant la nostra base humana. Aviat ja en serem 200! Falta poc, falta molt poc, i estic segur que quan celebrem els actes comarcals i de proximitat previstos, els depassarem amb escreix.

Que així sia!

REAGRUPAMENT ES PRESENTA A NOVA YORK

El proper dia 31 d'octubre, Reagrupament es presentarà a la ciutat de Nova York. A l'acte hi participaran el Professor Emèrit de la Universitat de Columbia, Dr. Alexander Alland, el catedràtic de la Universitat de Princeton, Carles Boix, i Salvador Garcia, impulsor del Col.lectiu Emma. La presentació anirà a càrrec de Jaume Soler.

Em fa una enorme il.lusió la presència del Dr. Alland. El conec a ell i a la seva dona, Sònia, perquè en els darrers anys coïncidim a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada de Conflent. Tots dos, l'Àlex i la Sònia, malgrat la seva avançada edat, exhibeixen una energia inesgotable, i tenen un interès per assistir a totes les xerrades i conferències que s'hi fan. Normalment els veus assegut, ell, i dreta, ella, al costat de la megafonia per tal de no perdre's cap paraula.

El professor Alland és un antropòleg de gran renom. Els seus estudis se centren en els moviments socials de protesta i en la identitat. En un post anterior ja m'hi vaig referir a la seva obra. El podeu llegir aquí. La Sònia és una col.laboradora seva incansable, d'una gran energia.

El video que acompanya aquest post és una entrevista de l'any 2007, feta pels companys de NetTV.Cat, precisament durant l'edició de l'UCE d'aquell any.

Amb aquest acte de presentació, Reagrupament dóna compliment a un dels seus objectius fundacionals: impulsar la internacionalització de la lluita per la Independència de Catalunya. I no se m'ocorre cap lloc millor que la ciutat global per definició, Nova York.

L'acte tindrà lloc a 6 East 87th Street (entre Madison Ave. i la 5th Ave), el dissabte, 31 d'octubre a les 12.00 hores.

Com és habitual, després dels ponents hi haurà un col.loqui.

Per a més informació: salvador.garciaruiz@gmail.com

ÉS UN NAZI, JOSÉ MARIA AZNAR?

Si es confirma el contingut del llibre d'una encara diputada pepera, José Maria Aznar, ex-president del govern ecspanyol, considera que els catalans i les catalanes estem malalts.

Considerar malalta una comunitat humana, basant-se exclusivament en plantejaments polítics, és un recurs que ja van utilitzar àmpliament els nazis per justificar l'extermini de les races inferiors, incloent-hi naturalment, els jueus.

En conseqüència, penso que és legítim afirmar que, en cas de confirmar-se aquestes paraules, José Maria Aznar és un nazi.

ECSPANYA TORNARÀ A FER EL RIDÍCUL AMB KOSOVA

Ecspanya tornarà a fer el ridícul amb la seva oposició al reconeixement de la Independència de Kosova. Aquest nou episodi delirant s'esdevindrà el proper dia 8 de desembre, a les 10.00 hores del matí, davant la màxima instància judicial de l'ONU, el Tribunal Internacional de Justícia (TIJ) amb seu a La Haia (Holanda). Serà llavors quan el representant ecspanyol farà les al.legacions en contra del reconeixement de la Independència de Kosova. El ridícul durarà exactament 45 minuts.

La intervenció ecspanyola s'emmarca en les audiències públiques que el TIJ ha organitzat abans d'emetre una Opinió Consultiva sobre l'adequació a la Llei Internacional de la Declaració Unilateral d'Independència per part de les Institucions d'Autogovern Provisionals de Kosova, la qual va tenir lloc, per unanimitat, el gloriós 17 de febrer del 2008.

Aquesta Opinió Consultiva, va ser sol.licitada en el seu moment pel Govern de Sèrbia. Donada la seva naturalesa consultiva, per descomptat, l'opinió que emeti el TIJ, es calcula que cap a la primeria del 2010, no tindrà cap efecte jurídic o polític sobre el terreny.

En l'actualitat, 22 dels 27 estats de la Unió Europea, ja han reconegut la Independència de Kosova. Pel que fa a la ONU, 62 dels seus estats membres, també l'han reconeguda. L'oposició de Rússia i la posició ambígua de la Xina, tots dos amb poder de veto al Consell de Seguretat, tanmateix, ha impedit, fins al moment, que Kosova pugui ser-ne membre.

Les audiències públiques del TIJ tindran lloc entre els dies 1 i 11 de desembre. Han demanat participar-hi fins a un total de 30 Estats membres. També hi participaran els autors de la declaració unilateral d'Independència.

Dels 5 estats de la UE que no han reconegut la Independència de Kosova, 3 han demanat participar en les audiències, de manera que adopten una actitud clarament activa contra la independència kosovar: Ecspanya, Romania i Xipre. Per la seva banda, Eslovàquia i Grècia, han decidit no participar-hi. D'aquesta manera, els tres estats esmentats, s'arrengleren amb Rússia i, naturalment, Sèrbia, els dos estats que lideren el front opositor. Pressumptament Veneçuela, aliada amb Rússia, també se'n mostrarà contrària.

Per la seva banda, Alemanya, França, el Regne Unit, Holanda i els Estats Units, seran alguns dels Estats que compareixeran davant del TIJ per defensar la Independència de Kosova.

L'oposició aferrissada dels ecspanyols, tanmateix, va començar a esquerdar-se lleugerament, quan el cap dels eurodiputats socialistes ecspanyols, Juan Antonio López-Aguilar, malgrat refermar la seva posició contrària, va reconèixer que no es poden ignorar principis objectivables com són la consolidació i la irreversibilitat d'un situació donada, en aquest cas de la Independència de Kosova.

Les posicions enfrontades en el dossier kosovar entre els Estats Units i Ecspanya, tal i com va reconèixer recentment el nou ambaixador americà a Madrid, haurien de ser utilitzades per l'Independentisme català en la seva estratègia per internacionalitzar la nostra lluita i aconseguir suports arreu del món.

Andorra, membre de l'ONU, encara no ha reconegut la Independència de Kosova. La raó més evident d'aquesta passivitat són les pressions ecspanyoles, si bé, sembla que el nou govern andorrà, després d'unes converses amb el President de la República Francesa, Nicolas Sarkozy, partidari de donar-hi suport, sembla que en breu anunciarà farà públic el seu posicionament definitiu.

I SI IL.LEGALITZEM EL PP?

Si tinguéssim, els catalans, la meitat de la mala llet que tenen els ecspanyols, ara mateix hauríem muntat un pollastre i estaríem demanant a crits la il.legalització del PP.

El procés seria el següent: s'agafa la foto del xaval de NN.GG. al míting feixista de Montjuïc. Després es treu el dossier del nou secretari general del PP al País Valencià, on sosté, l'angelet, que l'Holocaust no va existir mai. Negacionista, doncs.

Tot plegat s'envia a periodistes amics i de confiança, que ho cuinen mediàticament i també es fa arribar a instàncies internacionals, de la Unió Europea, dels Estats Units i naturalment d'Israel. Es deixa que faci xup, xup. Al cap de dos o tres dies es munta el mullader mediàtic, i es pressiona els poders judicial i executiu a prendre cartes en l'assumpte. També és mobilitza la "societat civil" amiga i de confiança, per tal de difondre un estat d'alarma social.

A continuació, bé un jutge, bé una autoritat executiva dóna el primer pas i es comença a suggerir la idea de la il.legalització per defensar la ideologia feixista i negar l'Holocaust. I santes pasqües. La màquina de la justícia comença a funcionar inexorablement, la indignació popular porta a mobilitzacions ciutadanes suposadament "espontànies", amb els SMS i el twitter traient foc, davant de les seus peperes. Fins i tot no és descartable que algun militant rebi una repassada, suficient per comprovar que la seva sang no és, com pensava, blava, sinó, ai las, roja.

I finalment, davant l'alarma social i les protestes de les cancelleries per l'excessiva tolerància amb ideologies nazi-feixistes de les autoritats del país, es procedeix a il.legalitzar el PP. I punt. Ho salpebrem lleugerament, i llest per a servir.

Això és el relat, simplificat i esquemàtic, de la teoria. En la pràctica, però, això no passarà mai, mentre Catalunya continuï sota la bota ecspanyola. I la raó és ben evident. Al PSOE no l'interessa la desaparició del PP. I no perquè tingui escrúpols democràtics, no. Bàsicament perquè sense el PP, el PSOE, i més particularment el PSC no pot articular cap discurs polític coherent. Dit d'una altra manera, pels sociates, el PP forma part del seu entorn vital, és el seu menjar diari. Sense ell, moririen d'inanició, dialèctica i fàctica. De fet l'eix ecspanyol, del qual ja vaig parlar en un altre post, format per La Falange-Ciudadanos-PP-PSOE és un ecosistema que es retroalimenta i que els permet anar fent la viu-viu. Pel PSOE-PSC és el seu mannà. I el PP és l'element nutrient clau.

Per això mai el PSOE gosarà il.legalitzar el PP. Només l'independentisme ho pot fer. I proposo que sigui una de les primeres mesures a portar a terme després de l'aprovació de la Declaració Unilateral d'Independència (DUI). No només ho agraïrem els catalans, sinó tots els demòcrates d'Europa i del Món.

Post-data: Semblaria lògic il.lustrar aquest post amb la foto del xaval nazi lluint bandereta a Barcelona o la del negacionista amb escó a les Corts Valencianes, però seguint la lògica de no donar peixet a l'enemic, penso que el més adient és estalviar-nos-les i en tot cas substituir-les per d'altres de més, diguem-ne, expressives...

"DEFECTE MARÍN"

La veritat és que avui no tenia pensat escriure al bloc. Volia descansar tot veient els freakis ecspanyols fotent el xorra. Però la lectura digital dels diaris m'ha tornat a crispar. Dos articles, dos, m'han indignat.

Un és el del provocador nat, l'Antoni Puigverd, és un tipus més fals que un duro de sis pessetes. Tot en ell és artificial. Sota la capa d'escriptor mesurat, de formes cuidades, de veu suau i modulada, de seny a prova de bomba, s'amaga un manipulador com una casa de pagès. Avui se li ha vist, massa, el llautó. Posar en Joan Laporta al mateix nivell que determinats personatges, diguem-ne, pintorescos, demostra l'odi profund que l'esquerra caviar, l'esquerra pija, sent per ell. I dels informes de la Generalitat i de l'Ajuntament, no diu res. Silenci. Omertà. No vull incidir més en aquest article destraler i que trenca amb la imatge ponderada que ens vol vendre quan surt a la televisió. Puigverd, ets més fals que un duro de sis pessetes, nano! Que en Laporta us està posant del nervis, i pregueu perquè arribi la seva sortida del club. Tot arriba, ja no falta gaire. Però tu tranquil, sempre tindràs La Vanguardia per dir pestes de l'independentisme en general, i de Laporta, en particular. I a més, et paguen!

Però si l'articlet d'en Puigverd és fins a cert punt negligible, producte de la típica rebequeria del pijo independentistafòbic, molt més preocupant, és la peça escrita pel professor de la UAB, Enric Marín, a El Periódico de Catalunya. Vull dir per endavant que sempre he considerat en Marín i el seu partenaire de facultat, i actual conseller de cultura, Joan-Manel Tresserras, dos dels meus intel.lectuals de referència. Però és clar, l'aposta que feren per acompanyar en Carod i convertir-se en els seus maitres à penser els ha cremat més que un misto. I no entro en detalls, perquè em sap greu.

L'articlet de marres, comença amb el típic i tòpic paral.lelisme amb el PI. A veure si ens entenem: hi ha una diferència abismal entre tots dos que considero que és clau. El PI sorgeix en un context en el qual ERC estava a punt de fer el gran salt endavant, aprofitant la debacle pujolista de la darrera legislatura (1999-2003), caracteritzada pel pacte de sang entre CiU (Pujol) i el PP. Vull dir que era una opció en ascens, com es va demostrar en les eleccions del 2003 i del 2004.

El sorgiment de Reagrupament, per contra, es dóna en un context caracteritzat per la caiguda lliure d'ERC d'ençà el 2006. És un partit que fins fa poc pensava que obtindria uns resultats catastròfics, però és que cada dia que passa, em convenço més, que pot arribar a desaparèixer del Parlament del parc. És a dir, a ser extraparlamentari. No és conya, no. Ha aconseguit tenir més ex-votants que votants i continua la tendència down-down sense cap tipus d'aturador. Només ha faltat la decapitació d'en Carod-Danton, per en Puigcercós-Robespierre, per certificar la seva pràctica defunció. Ara ERC és com aquella gallina que, quan li han tallat el cap, encara camina uns quants metres... De manera que comparar el PI i Reagrupament, és com comparar un ou amb una castanya.

Però on Marín demostra que portar massa temps colze a colze amb els sociates, contamina el cervell i fins i tot el bon gust és en el tercer apartat de l'article on, vés per on, segueix l'estela d'en Joan Ferran i compara Carretero amb... Umberto Bossi, sí senyor. Quina enorme, quina brutal decepció, Enric. Quina pena i quina misèria. Com es pot arribar tan baix? (Resposta, anant al llit amb els sociates, és clar, tot s'encomana). Si vols discursos populistes, vés al carrer Nicaragua o a Ferraz, o a la Plaça Sant Jaume o a la Moncloa. Però no el busquis en un discurs que és tot el contrari del populisme: un discurs que es fonamenta en els grans discursos polítics que reivindiquen la Llibertat i la Independència, i que no es basen en excuses de malpagador. Un relat que no combrega amb les rodes de molí dels portaveus mediàtics.

La cirereta la trobem en la seva previsió de diputats per a Reagrupament -entre dos i cinc, vaticina- i la referència inevitable a la suposada "fragmentació" del vot sobiranista. Eheheheh, l'acudit seria bo si no fos que fa pena. Pel que fa al nombre de diputats, ja ho comprovarem en el seu moment. Ara, això de la "fragmentació", és una conya. Aquí, l'únic que ha fragmentat és la direcció calabresa, que ha aconseguit que centenars de milers de patriotes catalans deixessin d'anar a votar! Aquesta és la veritable "fragmentació"!

Bé, tot plegat un despropòsit monumental. El cas del binomi Marín-Tresserras, és exemplaritzant de com dos acadèmics de prestigi poden arribar a vessar-la quan juguen a la política professional. És una lliçó que cal tenir molt present i intentar no repetir-la. Pel bé de la Universitat, i pel bé del país, és clar.

TOT UN HONOR, DOCTOR BROGGI

Quan he llegit la notícia de l'adhesió del Doctor Moisès Broggi a Reagrupament, senzillament m'he emocionat. Que un home savi, als seus més que venerables i envejables, 101 anys, tingui l'empenta, el coratge, la decisió, en una paraula, l'audàcia d'obrir un nou capítol en la seva més que dilatada vida, és digne d'admiració. Diu molt de la seva personalitat.

En el Dr. Broggi, trobo a l'hora, la fermesa i la convicció. És en persones com ell, o com en el Molt Honorable President Heribert Barrera, un jove de 92 anys, on la societat catalana, començant per una servidora, s'ha d'emmirallar. Una vida sencera al servei del país... de debò. Tots dos han viscut moments terribles, dramàtics, on semblava que tot era perdut. I això no obstant, la seva constància, el seu patriotisme insubornable, conjuntament amb la de milers de catalans i catalanes, no pocs dels quals hi deixaren la pell, van tornar a aixecar el país. I ara, el seu compromís públic amb Reagrupament, indica sense cap mena de dubte, que no tenen cap intenció de deixar-ho córrer, que saben del cert que la victòria és a tocar. I que ho estem fent bé.

Que una vida de 101 anys confiï en la nostra associació ens ha d'omplir d'orgull, i ens ha de donar encara més empenta per plantejar el nostre combat dels propers mesos. Difícilment aquest savis, s'equivoquen. Porten una llarga travessa a les seves espatlles, tenen el cap clar, fins i tot diria que fred. No s'escalfen a la primera, com sovint fan els joves -i ALTres no tan joves, però que encara no hem arribat, si arribem mai, a la saviesa.

El més probable és que jo no arribi a l'any 2065 -per a consol de determinada genteta. És pura estadística. Però estic segur, que en l'hipotètic cas que hi arribés, gràcies a la lluita del Doctor Broggi i del Doctor Barrera, entre molts altres, no hauré d'adherir-me a cap organtizació independentista. Entre d'altres raons, perquè la independència de la nostra Pàtria ja farà més de 50 anys que estarà consolidada i celebrada pels nostres fills, néts i besnéts.

Així sia.

ALLAU D'ALTES A REAGRUPAMENT

A falta d'una confirmació oficial, he al.lucinat quan m'han dit avui que en menys d'una setmana, d'ençà la celebració de l'Assemblea Nacional de Reagrupament, hem registrat al voltant de 600 noves altes, de manera que ara els reagrupats ja devem assolir la xifra de 2.800 membres!

MARCS DE REFERÈNCIA

En aquesta vida res és casual. Aquesta afirmació ens l'hem d'incrustar al cervell, perquè si no ens marcaran molts gols.

S'acaba de presentar un informe, Marcs de referència als Telenotícies de TV3, que assenyala que els informatius de la "nostra", són més aviat els de la "seva". És a dir, que majoritàriament, les notícies que s'emeten des dels espais informatius diaris d'aquest canal tenen un àmbit o dimensió ecspanyola. Algú li sobta, això? Espero que no. Es tracta d'una aposta estratègica. Estic fart d'haver d'escoltar notícies que res tenen a veure amb Catalunya, que passen a més de mil quilòmetres de distància... Aquesta línia informativa no es justifica per l'interès intrínsec de la notícia. Tv3 ha esdevingut un instrument d'ecspanyolització, com ja en el seu moment va escriure genialment en Víctor Alexandre.

De fet, la televisió, des dels seus inicis, ha tingut un paper socialitzador de primer ordre. Una servidora, en un llibre publicat el 1995, ja vaig afirmar que TVE ha estat el gran instrument ecspanyolitzador de Catalunya des del 1959 fins al 1983, que és quan comença a emetre TV3. Aquesta darrera, va tenir uns primers anys on semblava que la construcció d'un espai comunicacional català, teoritzat per en Josep Gifreu (foto), era possible i viable.

Tanmateix, amb l'arribada de la televisió privada, l'any 1989, la situació es va començar a tòrcer i de fet no ha fet més que empitjorar. TV3 ha deixat de ser una televisió referencial, i s'ha adaptat a l'espai comunicacional ecspanyol.

La inexistència de televisions privades en català, d'àmbit nacional, a causa de les restriccions legals imposades, amb tota la mala llet, pels governs de Felipe Gonzalez, ha suposat un llast terrible. Ha generalitzat la idea que amb els canals de TVC ja n'hi havia prou, i que allò "normal" era la televisió en ecspanyol. Allò "normal" i allò "modern", "cool", "guai". Emissores com Canal +. però sobretot Cuatro i LaSexta, amb els anys han esdevingut la meca dels joves urbans, mentre que Antena3 i Tele5, són les emissores per la caspa i la tarragada.

De manera que TV3 s'ha convertit en una mena de reserva, cada cop més juràssica (veure com s'arrosseguen la Maria Gorgues o l'Imma Pedemonte fa realment angúnia), i els joves, realment aporten poca cosa, entre d'altres raons, perquè no s'ho creuen, i no esperen més que fer el salt a canals d'àmbit ecspanyol.

Per acabar-ho d'adobar una de les poques coses positives dels darrers anys, els repetidors de TV3 fora de la CAC, que permetien a milers de catalans veure-la, han estat tancats de forma sistemàtica amb la connivència de Ministres com en Joan Clos o el propi José Montilla.

Un panorama, en definitiva, ben patètic. El resultat de tot plegat és un model audiovisual català totalment hispanocèntric, sense cap mena d'interès. Jo, la veritat, cada cop la miro menys.

No és d'estranyar, en aquest sentit, que davant la propera cita electoral del 2010, TV3 jugui en contra de Reagrupament. N'hem de ser conscients que serà així. I no només ella. El boicot i la marginació mediàtica serà total, fins i tot en contra de l'interès periodístic, perquè és prou explícit, ja a hores d'ara, que Reagrupament obtindrà representació parlamentària, tal i com assenyalen les enquestes.

Per contrarestar aquest silenci mediàtic, per sort, disposem de la xarxa. Ja sé que a diferència de la televisió, aquesta no arriba a una part significativa de la societat. Però són les cartes que tenim i les hem de jugar el millor possible. (Al marge, és clar, de la mobilització o presència al carrer).

Ahir, com diversos centenars d'internautes més, vam seguir l'acte de Reagrupament amb en Carretero a Lleida (foto). L'oferia RCat TV, i va ser una transmissió molt digna. Naturalment era estàtica i amb una única càmera. Malgrat això, penso que va atraure molt l'atenció. I sobretot penso que cal potenciar aquest recurs i bastir una autèntica televisió reagrupada que, en la mesura de les nostres possibilitats, contraresti el boicot mediàtic.

Reagrupament, és el producte, a banda dels milers d'hores de treball de cada cop més patriotes, de la xarxa i de les eines participatives que en ella naveguen. Sense elles, possiblement no seríem on som ara. Vaja, segur. Ara que s'acosta el repte clau, el que podríem dir que és la raó de la seva existència, és a dir, les eleccions del 2010, en les que hem de dinamitar l'escenari polític, hem de reforçar la nostra capacitat mediàtica, i fer-ho sobretot, amb els recursos que ens proporciona la xarxa. Si hi excel.lim, no tinc cap dubte que els resultats ens acompanyaran i farem miques l'statu quo.